Avui al matí, tan és el dia perquè podia
tractar-se de qualsevol matí, he tingut la oportunitat de poder veure “in-situ”
com uns operaris ben predisposats en la seva tasca, s’han afanyat a millorar
l’accés a un edifici “públic” eliminant la barrera existent per poder
accedir-hi en cadira de rodes. Però, vet-ho aquí que, per fer això no se’ls hi acut millor solució que crear-ne una
de nova, de barrera arquitectònica, al espai urbà. Concretament a la vorera,
sí, allà per on es suposa que em de poder circular els vianants amb comoditat i
seguretat. Com s’acostuma a dir, han despullat un sant per vestir-ne un altre.
Com
que aquestes qüestions referents a l’accessibilitat em preocupen i, en la mesura
en que puc, me’n ocupo, aquest fet m’ha escalfat més del que em convé. I per
postres, en arribar a casa, veig en el noticies comarques de la tv autonòmica
com l’ alcalde de Tarragona, en una conferència, es lamentava amb raó, per la
quantitat de diners que s’han de destinar pels actes incívics que es produeixen
a la ciutat. Dient tot seguit que, la ciutat es de tots i de totes. Això ja
m’ha escalfat més i m’ha deixat com als espagueti, “al dente”.
Sense
treure importància, perquè la té, a la inversió que representa tenir que fer
front a resoldre els actes incívics que es produeixen a la ciutat, jo a banda
proposaria que fem una reflexió, …….es que a ningú se li ha acudit valorar la
despesa que representa per la ciutat la creació de barreres al espai urbà? El
que representa econòmicament tenir que eliminar-les? El que representa, pels
ciutadans, que s’executi una intervenció al espai urbà adoptant una solució mal
dissenyada? Podrien seguir-ne moltes d’altres de preguntes reflexives, però
això no faria més que allunyar-me del cas concret al que em que vull referir.
Tornem
al lloc on aquells treballadors es limitaven a fer el que algú els havia
manat, i que no era altra cosa que fer accessible l’accés a La Cámara Oficial
de Comerç de Tarragona pel Carrer d’Antoni Rovira i Virgili. Fins aquí
tot genial, podrà ser utilitzat per “tothom”. Ja seria hora!!!, quan jo vaig
haver d’entrar en aquest edifici per aquest lloc, ja fa un temps, tot hi que ja
tenien l’obligació de tenir-ho solucionat, l’opció que se’m va oferir i que em
vaig veure obligat a utilitzar per poder entrar en cadira de rodes, va ser la
de formar una rampa improvisada, al estil d’un “Lego”, amb uns trossos de tauló
de fusta. Comoditat i seguretat amb aquesta mena d’opció –cero patatero-
com la que ofereixen alguns establiments comercials de la ciutat amb el
mateix sistema.
Però,
I la solució adoptada? Quina a estat per aconseguir fer accessible aquest
accés? Doncs, ….què es podia esperar d’aquesta ciutat que es de tots i que és
de totes i que cada vegada s’assimila més a la Springfield de la família
Sipmson? Sigui perquè han tirat pel dret, sense dir res a ningú o perquè algú
s’ha posat una bena als ulls i ha mirat a un altre cantó, no han trobat altre
solució que “expropiar” una superfície de vorera per tal de fer una rampa
d’accés per salvar el desnivell de la porta d’entrada al edifici. Una rampa a
tres pendents que no pot ser on és, amb una senyalització podotàctil sense
volta ni solta i cap contrast cromàtic.
Potser que alguns dels que tinguin certa
edat puguin recordar el que deia en Paco Martínez Soria, ………..que el pasillo es pa pasar y no pa poner
sillas!!! Perquè
sempre ensopegava amb les cadires d’un passadís. Doncs sembla ser que, a
Springfield encara hi ha qui no acaba d’entendre que és i quina finalitat té la
vorera. A aquestes persones els voldria recordar que la vorera, i en concret,
la banda de pas per a vianants, adossada a la façana, és per a que tots els
vianants, i quan dic tots, incloc a tots, perquè tots, en un moment o altre som
vianants, puguem circular amb seguretat i comoditat sense tenir que
sortejar obstacles.
Doncs,
senyors……..!!!!!! als qui no s’han ocupat per assessorar-se com cal o de fer-ho
amb qui calia; als qui tot i ser sabedors de que no és correcte fer-ho d’aquesta
forma, han tirat pel dret i han actuat pensant ben poc o gens amb les
conseqüències de la seva obra; als qui ho haurien d’haver controlat com cal i
s’ han despreocupat del tema i limitat a mirar cap a un altre cantó. Es pot dir
alt, alçant la veu tant com es vulgui, però no es pot dir més clar. La vorera
és pels ciutadans que hi circulen.
És
cert que la normativa vigent, sense entrar en detall de quina és i del que
aquesta disposa en concret per no allargar-me massa, en alguns casos, per tal
de suprimir barreres arquitectòniques i millorar les condicions
d’accessibilitat d’un edifici, permet ocupar part d’un espai públic, però
aquest cas en concret que comento de la Cámara Oficial de Comerç de Tarragona
no es pot considerar un d’aquests casos, ja que la barrera a eliminar, tot i
que la solució a adoptar hagi de significar tenir que intervenir en la
estructura de l’edifici, es salvable amb una intervenció a dins l’edifici,
sense tenir que envair la vorera.
Està clar que, en casos com aquest, la
inversió econòmica de fer una petita rampa dissimulada a la vorera és més barat
que tenir que intervenir en la estructura de l’edifici o en la redistribució i
disseny interior d’aquest però, com es sol dir en castellà… “que cada palo aguantes su vela”.
Els vianants no en tenim la culpa i no ens em d’empassar el mort de tenir un
pegat més a la vorera que, per altra banda, i aquesta es la qüestió principal,
no deix de ser un element que dificulta la marxa i representa un perill per a
les persones grans, persones amb mobilitat reduïda, persones amb problemes de
visió, persones invidents, persones en cadira de rodes o que empenyen cotxes de
nadons o nens petits….Segueixo?? No, crec que no cal. Ara el que ens queda es
mantenir els ulls ben oberts i esquivar aquest element per continuar la marxa.
Però es que a demés, si això es permet,
representa un greuge important i discrimina els drets de moltes comunitats de
propietaris que, en la mateixa situació i en molts casos recursos econòmics
limitats, la única solució que els és permesa per tal de eliminar les barreres
arquitectòniques per accedir al seu edifici, amb el criteri reglamentari
establert de respectar l’espai urbà i no envair la vorera, és la de tenir que
intervenir en la estructura de l’immoble o haver de disposar d’altres elements
mecànics per salvar els desnivells. Amb la despesa econòmica important que això
significa per la comunitat.
Sí,
diuen que feina feta no te destorb. I, el fet, fet està. Però és realment així
com em de permetre que això quedi a Rovira i Virgili? No en tenim prou de tares
en aquest carrer, i d’altres repartides arreu de la ciutat, que n’hem d’afegir
una més en el cens obert de “pífies”?.
Ara
que ja no em sento tant escalfat com a l’inici, em pregunto si no estaré fent
una muntanya d’un gra de sorra però es que, en realitat, en aquesta ciutat
patrimoni de la humanitat que és de tothom, el que sembla es que alguns estan
obligats a fer i complir els reglaments i ordenances municipals, mentre que
d’altres, ja sigui per pròpia iniciativa o perquè algú els ho permet, es veu
que no. Amb el resultat de que, granet a granet, disposem ja d’una veritable
muntanya. De “pífies”, es clar.
